Siguiendo con el hilo de presentación: ¡yo no quería pero me obligaron!
¿A qué me obligaron? A hacer una estúpida redacción. Hacía años que no me mandaban deberes de este tipo, deberes de colegio. El tema era un horror: "La persona a qui més admires". Era un horror porque había que escribirlo en valenciano (con su correspondiente falta de recursos lingüísticos por mi parte en este idioma), porque no admiro a nadie en concreto y porque prefiero fijarme en todas aquellas personas más cercanas a mí y aprender de ellas. Supongo que por ello encaucé mi redacción hacia lo cotidiano y ha acabado siendo una dedicatoria personal a alguien que quiero mucho:
Ell és el meu company de classe Daniel. No és una persona famosa, ni té mèrits coneguts arreu del món. Encara que és una persona senzilla, com ho som la majoria, trobe que és excepcional per cadascuna de les petites coses que el fan ésser humà. Ell és així, un compendi de meravelles en un cós no massa gran. Potser al primer colp d’ull no et sembla rés de l’altre món: es baixet, amb la seua panxeta, els cabells rebels i el seu aspecte de peluix; però qualsevol que sàpiga apreciar la riquesa interior d’una persona veurà al seus ulls grans i verdosos una profunditat que va més enllà de l’habitual.
Una vegada tens l’oportunitat de conèixer-lo més, et trobes amb saviesa, ironia i dinamisme; i sobretot, descobreixes que és un xic sense complexes, segurament per causa o conseqüència d’una sèrie de peculiaritats que el caracteritzen. Com ell mateix es definiria: “només em falta ser negre; ja forme part de la resta de minories: esquerrà, gai, tuno...".
Encara que totes aquestes qualitats o defectes el fan especial, no és el que més m’agrada d’ell. És la seua capacitat d’enamorar, de fer-te sentir, de fer-te pensar; i tot allò amb la seua guitarra, la seua veu o els magnífics relats que escriu, al cap i a la fi, amb la seua sensibilitat.
